LA NECESSITAT D'UN ENFOCAMENT PRECAUTORI EN L'ÚS DEL PVC. Part I
Informe per a la Comissió de Política de Medi Ambient de la UB
Col.lectiu Universitat Verda - Setembre 1996
El Principi de Precaució a les polítiques mediambientals
Una de les millors definicions del principi de precaució aplicat a les polítiques mediambientals es pot trobar al text del Conveni d'Oslo-Paris per la Protecció de l'Atlàntic Nord (OSPAR). En l'article 2 del Conveni d'OSPAR, els països signataris varen acordar:
"Les Parts Contractants aplicaran el principi de precaució, pel qual es prendran mesures preventives quan existeixin raons de pes per a sospitar que les substàncies o l'energia introduïda dins el medi marí, directament o indirecta, pugui ocasionar riscs per a la salut pública, malmetre els recursos vius, els ecosistemes marins o els usos recreatius; o interferir amb d'altres usos legítims del mar, encara que no hi hagi evidències concloents de la relació causal entre les fonts de contaminació i els seus efectes".
La primera vegada que es va adoptar a nivell preventiu aquest nou enfocament respecte als problemes mediambientals, va ser a la primera conferència ministerial sobre la contaminació al Mar del Nord, a Bremen, 1984. A 1987 va ser reforçat dins la segona conferència i, posteriorment, aquest enfocament es va generalitzar cap a problemes mediambientals més generals, com ara els plaguicides sintètics (Convenció de Bamako, 1990), i la contaminació atmosfèrica (Segona Conferència Mundial del Clima, 1990). La Cimera de Rio de 1992 amplia l'àmbit d'aplicació del principi de precaució. Així, l'article 15 de la Declaració de Rio sobre Medi Ambient i Desenvolupament diu:
"Quan hi hagi possibilitat de danys greus o irreversibles, la manca de plena certesa científica no es podrà usar com a raó per no prendre mesures eficaces per prevenir la degradació mediambiental"
Avui, el principi de precaució ja està inclòs dins les polítiques ambientals dels governs del nord-oest d'Europa i Escandinàvia, com ara Suècia o Dinamarca.
Així, el principi de precaució, expressat de manera general, podria resumir-se en que "s'evitarà la introducció al medi ambient de substàncies o d'energia quan existeixin indicis significatius que aquesta acció tindrà efectes perjudicials cap als ecosistemes i les persones, tot i que no es disposi de proves concloents de la relació causal entre les fonts de les substàncies o l'energia i els possibles perjudicis".
En primer lloc, aquest enfocament precautori es contraposa al principi d'assimilació, segons el qual el medi ambient té una capacitat il·limitada per absorbir i dispersar l'energia i els contaminants que les activitats humanes generen. Aquest enfocament ha estat el que ha regit les polítiques ambientals durant bona part d'aquest segle, amb les conseqüències catastròfiques pel ecosistema global que tots coneixem (canvi climàtic, destrucció de l'ozó estratosfèric...).
En segon lloc, l'adopció del principi de precaució en les actuacions mediambientals desplaça i fa innecessaris els actuals sistemes de tractament i gestió de la contaminació, és a dir, els anomenats mètodes de "final de canonada", com ara estacions depuradores, incineradores, abocadors especials, etc. Aquests sistemes no qüestionen la pròpia generació dels contaminants i, per tant, desincentiven la introducció de tecnologies i processos no contaminants. L'efecte global generat per aquests sistemes no és l'eliminació de les substàncies contaminants, sinó la transferència d'aquestes d'un medi a l'altre (p.e. del medi líquid al sòlid a les estacions depuradores; del sòlid al gasós a les incineradores de residus).
Tanmateix, la forma d'actuar encara dominant front als problemes mediambientals continua basant-se en un enfocament tècnic i científic pur, segons el qual l'aproximació preventiva a aquests problemes és "irracional i acientífica". Els defensors d'aquesta manera d'actuar postulen que fins que no hi hagi proves absolutes i inequívoques sobre les relacions causals entre la emissió d'una determinada substància i els efectes negatius sobre la salut pública i els ecosistemes, aquesta emissió pot continuar, tot i admetent que es faci dins d'uns determinats nivells de seguretat. Aquest enfocament, que en els darrers anys està perdent terreny front a les actuacions preventives, és rebutjable per les següents raons:
L'orientació purament científica i tècnica, excloent-hi qualsevol altre aspecte, en la presa de decisions de política mediambiental, ja ha portat a importants desfetes de conseqüències gravíssimes, especialment per a la salut pública: l'extensíssim (i només regulat des dels anys 80) ús de l'amiant, avui un provat i potent cancerigen, com a material impermeabilitzant en la construcció, i, més recentment, la probable connexió entre la malaltia de les "vaques boges" (BSE) i la de Creutzfeldt-Jakob en l'ésser humà.
Centrar-se únicament en les qüestions científics suposa, doncs, menysprear una component molt important de la bona part dels problemes mediambientals: els aspectes socials. Així doncs, davant la complexitat dels sistemes naturals, la incertesa associada a tot intent d'esbrinar la gravetat dels impactes ambientals, i l'existència d'implicacions que, com les socials, surten del marc de treball purament científic, únicament l'enfocament basat en el principi de precaució resulta acceptable.
El principi de precaució esdevé l'enllaç entre ciència i política per què proporciona l'esperit que han de seguir les decisions quan s'enfronten a la incertesa científica. L'enfocament preventiu promou l'ús de tècniques de producció netes, solucions innovadores en el terreny social, amb l'objectiu últim d'aconseguir una descarrega nul·la de substàncies perilloses al medi ambient. Impulsa, doncs, camins de desenvolupament més "verds".
El col.lectiu universitat verda ha elaborat una proposta de moció relativa al PVCper a presentar a la Comissió de Política de Medi Ambient de la UB.
Contacte: col.lectiu Universitat Verda
Edició: jcervan@pangea.org (agraïria que em fèssiu esment de les errades tipogràfiques i altres suggerències)